Visualizing the World in 3-D

Este texto ha sido elaborado a partir del articulo “Visualizing the World in 3-D. From Steroscope to the Super Bowl” (2010) de Peter Seel, profesor asociado en el Departamento de Periodismo del Colorado State University; y de la noticia “Enseñan un televisor en 3D sin necesidad de gafas en la feria de Berlín” de La Vanguardia (02.09.2011). El objeto principal de análisis es la tecnología 3D. El fenómeno del 3D es una innovación que surgió de la inquietud de que una pantalla (televisión, cine) pudiese reproducir las imágenes tal cual son visualizadas por el ojo humano, lo más reales posible. Desde hace tiempo ya se sabía que el cerebro creaba la sensación de tridimensionalidad sumando las dos imágenes que recibía a través de los dos ojos. Lo que faltaba era crear una solución técnica que permitiera proyectar esas dos imágenes de forma separada para que el cerebro las uniera. Esto ha comportado una revolución de las firmas y tecnologías de la electrónica. En el verano de 2010, el Cable & Telecommunications Association for Marketing (CTAM) encargó a The Nielsen Company un estudio sobre la reacción de los consumidores frente a la tecnología 3D. El resultado fue decepcionante porque sólo el 29% de los encuestados indicaron que considerarían la compra de una pantalla 3D durante los 12 meses siguientes. Entre la insatisfacción de los participantes destacaba la incomodidad del uso de las gafas especiales para ver en 3D. Es así como empezó una investigación llevada a cabo en laboratorios de todo el mundo para encontrar la solución de la incomodidad de las gafas. Este estudio ha derivado en la aparición de un televisor 3D que no necesita el uso de las gafas especiales. En la feria tecnológica de Berlín, celebrada del 2 al 7 de Septiembre de 2011, se mostró un televisor en tres dimensiones que no usaba gafas especiales “El fabricante Toshiba ha sido quien ha puesto el primer televisor de grandes dimensiones -55 pulgadas- con 3D sin gafas”. Aunque los visitantes de la feria hicieran cola para ver la demostración de este producto “en el centro de su área de exposición los visitantes hacían cola para acceder a una de las exclusivas demostraciones de producto”, aún queda por ver si este nuevo invento causará furor entre las masas. Ya existen obstáculos a la hora de popularizar esta tecnología. Los fabricantes de televisores ahora deberán motivar a los consumidores para que compren un nuevo televisor 3D, pero se encuentran con un problema: no existe un amplio contenido adaptado a esta nueva tecnología. Para cambiar esto, tanto Panasonic como Sony, están patrocinando la creación de canales y contenidos 3D para la televisión. Además, y aunque el uso de las gafas se haya suprimido y eso suponga un gasto menos, otro problema añadido es el coste de un aparato para el 3D. El software presentado en la feria de Berlín no es más que un invento fruto de un proceso I+D de casi dos años de duración. Aún queda mucho por indagar en una tecnología de este calibre.

pantallasafondo.es

Ecuador

Entre 52 y 60 Tagaeri han sido asesinados por indígenas de Tingüino

Alba Rodríguez Rupérez. Kiromo Boya, dirigente de la organización de la Nacionalidad Huaorani de la Amazonía Ecuatoriana (ONHAE), ha confirmado que miembros de un grupo Tagaeri del clan guerrero Babe han sido asesinados brutalmente a orillas del Parque Nacional de Yasuní, al oriente de Ecuador

La comisión integrada por el gobernador, Antonio Ramírez Serrano; el fiscal, Gabriel Moratini del Nido; y el jefe de la Polícia de Pastaza, Vicente Asevedo Ruíz no han logrado ingresar en el helicóptero a la comunidad de la etnia Huaorani para verificar el número de muertes de los “patas coloradas”, un pueblo que habita al noroccidente de la Amazonia, al oriente de Ecuador. Según la CONAIE se estima que hay entre 52 y 60 Tagaeri muertos, entre ellos hombres, mujeres y niños.
Un reporte de la Policía señala que el jefe guerrero Omene Ima ha sido quien ha liderado el ataque contra los mercenarios y “fue visto exhibiendo la cabeza de un guerrero”.
Es la primera vez que se da este tipo de enfrenamientos entre miembros de la misma nacionalidad y del mismo tronco antropológico. El lugar del suceso se encuentra a dos días a pie de la reserva de los Tagaeri, a orillas del río Tiwino en el límite de Pastaza con Orellana.
La noticia ha sido difundida por el presidente de la organización de la Nacionalidad Huaorani de la Amazonía Ecuatoriana (ONHAE), Armando Boya, quien además ha responsabilizado de los acontecimientos a las empresas maderas del sector interesadas en ampliar su área de intervención forestal de la reserva de los Tagaeri.
El Parque Nacional ecuatoriano declaró 700.000 hectáreas del parque “Zona Intangible”. Esta declaración implica que la zona ha de ser protegida de la minería, la extracción petrolífea, la tala de árboles, la colonización o cualquier actividad que pudriera alterar la biodiversidad y cultura etnológica de la zona.

Tala de árboles en la región del Parque Nacional de Yasumí

Fuente: Servicios de comunicación Intercultural Servindi

Más información sobre la notícia

L'"apagón" Blackberry

Durant tres dies milions de persones d'arreu del món van quedar-se sense el servei de la seva inseparable Blackberry. Semblava que haguessin tornat a la prehistòria de la comunicació. Aquells temps en què, quan quedaven amb quatre amics, no es passaven l'estona abstrets conversant amb desenes de persones que no havien estat convidades. Però ara es passen tot el dia pujant notícies i fotos informant a les seves amistats on estaven, amb qui i què feien. S'ha creat un món dins les xarxes socials on tothom ho pot saber tot de tu. En comptes d'estar destrossat perquè acabes una relació amorosa amb una persona, ho penges i ho fas públic perquè tothom se n’assabenti. Sembla que si no formes part d'aquest cercle viciós desapareixes del mapa.
El fet que va tenir lloc el dilluns deu d'octubre ha portat bojos a milers d'adolescents. Un succés catastròfic per la societat, només calia fixar-se, durant aquests tres dies, en les converses dels joves, on de totes les boques sortia la paraula del dispositiu que s'ha posat tant de moda.
L'apagada dels serveis de les Blackberry, que ha afectat tant al WhatsApp com al chat integrat d'aquest aparell, ha convidat a fer una reflexió sobre la frontera entre el que és necessari i l'addicció. Vivim en una societat del consumisme que sembla que ens obligui a dependre de les noves tecnologies. Hem de tenir els aparells més sofisticats i nous del mercat per fer-li veure al veí que som millor que ell.
El WhatsApp i el chat de la Blackberry devien començar com una aplicació més dels smartphones i es van convertir en una eina imprescindible per molts dels usuaris. Una cosa semblant a la que va passar amb els primers telèfons mòbils, que van incorporar el servei del SMS com un ús complementari i va sorprendre la tirada que va tenir entre la gent.

Alba Rodríguez Rupérez

Un país sota la crisi

La crisi, maleïda paraula que pel que sembla s’ha instal·lat per un llarg temps en el dia a dia de la nostra societat. Una crisi que ens ataca per totes bandes i s’explica per les retallades, la disminució dels beneficis, la caiguda de la productivitat, els deutes, el dèficit i la insatisfacció de tots aquells que s’han vist més perjudicats.

Sembla que ningú vol tenir la culpa de que hagi arribat, però tots en som responsables. Els bancs per començar a donar préstecs i hipoteques sense fer reflexionar als clients sobre si el que demanaven ho podrien tornar o no. La gent vol viure per sobre de les seves possibilitats, prefereix vestir bé a dormir sobre quatre taulons que atempten contra la seva salut i li destrossen l’esquena. L’aparença, que els demès et vegin bé, que facis goig i puguis presumir del que tens i no del que et manca, s’han convertit en els valors més perseguits.

Els pobres perquè han provat el que s’anomena l’estat del benestar i sembla que s’hi troben agust; però quan la feina ha començat a escassejar les seves vides, per desgracia, també han canviat.

Els rics potser son una mica menys rics, però són els que millor han pogut esquivar aquesta crisi.

I els politics? Tots plegats sembla que només sàpiguen barallar, i que la seva feina es basi a retallar drets als ciutadans per estalviar. I ells estalvien? És incoherent que els polítics parlin d’arreglar la crisi i imposin mesures i retallades quan ells segueixen cobrant un dineral, quan els seus noms mai apareixen en llistes d’espera, quan els seus fills van a les millors escoles del país o quan no es priven de fer cap viatge. I mentrestant, si a tu o a la teva família us agafa un mal de panxa al vostre petit poble, heu d’acudir a l’hospital de la comarca perquè l’ambulatori de la vila, el que sempre us feia ombra quan ho heu necessitat, ha estat víctima de les retallades.

Però com pot anar bé un país que encara contempla i respecte a la monarquia i a la noblesa? Els impostos, aquells diners que has guanyat amb el suor del teu front, acaben en mans de la senyora Cayetana de Alba. El teu treball, en comptes d’anar destinat a lluitar per les retallades  com seria lògic, permeten que la duquessa pugui celebrar el seu tercer enllaç matrimonial amb tot el luxe possible i amb la cobertura de tots els mitjans de comunicació.

Els experts comenten que les crisis solen tenir una durada d’uns cinc o sis anys. Quasi bé en portem quatre, fa quatre anys que sense donar-nos compte vam trobar-nos dins d’aquesta bombolla de la que ens costa sortir.

                Alba Rodríguez Rupérez

Núria Fernández García, personal investigador del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació a la UAB, politòloga i especialista en temes de gènere



“Hi ha massa soroll a les xarxes socials, compte!”

La professora va oferir als seus alumnes una conferència sobre la credibilitat i la selecció de fonts online



Núria Fernández



Núria Fernández, tímidament i amb un to de veu ben fluix, iniciava aquest passat dijous 13 d’octubre a la Facultat de Comunicació de la UAB la conferència programada per ensenyar a la multitud dels seus alumnes a tractar i seleccionar les fonts procedents d’Internet. Parlava d’una nova era creada per la interacció i les xarxes socials que permetia a tothom crear continguts noticiosos i escampar-los per les webs, per això s’havia d’estar més alerta que mai. A continuació, ara ja més desperta i amb una veu més viva, explicava el cas d’un periodista dels Estats Units, Dan Rather, que presentava l’any 2004 un reportatge al programa “60 minuts” de la cadena CBS. Dos mesos abans de les eleccions pel president dels Estats Units, i per fer mal a la campanya de Bush, es va emetre un informe militar datat de l’any 1973 on el contingut estava escrit amb el programa Word. Fernández, fent broma, reia dient que “l’any 1973 es feia ús de la màquina d’escriure i no del programa Word”.

És important comprovar, documentar i verificar la procedència i el contingut sobre una notícia que ens arriba; sobretot si obtenim d’Internet. Explicava un cas ocorregut a la cadena britànica BBC que va tenir varies repercussions. Es celebrava el vintè aniversari de la tragèdia viscuda a Bhopal, localitat india on van morir unes 16.000 persones a causa d’una fuga d’un compost orgànic procedent d’una fàbrica de pesticides de la multinacional The Dow Chemical Company. La cadena britànica va contactar a través de la suposada pàgina web amb un membre de Dow. Però, equivocadament, van contactar amb una parella d’activistes, Andy Bichlbaum i Mike Bonanno, que van suplantar les identitats de dos membres d’aquesta companyia. Van aparèixer per televisió informant de que l’empresa indemnitzaria a les famílies pel tràgic incident. La notícia, en qüestió de segons, va ocupar totes les principals planes dels diaris. Després, a l’assabentar-se del que havia passat, la BBC va retractar-se de tot el que havia emès en aquella entrevista ja que no era veritat. Tot seguit, i quan va acabar de relatar aquesta història, Núria Fernández va posar el vídeo d’aquest succés per demostrar amb rigor i veracitat, com a bona periodista, que allò que havia estat explicant era del tot cert. Automàticament, el públic mirava sense pestanyejar la pantalla, això interessava. Fins i tot va extingir-se el petit murmull que es feia al final de les últimes files. Al vídeo es veia com el periodista qüestionava el comportament d’aquests dos activistes. Però quin va ser l’error? Potser el primer en actuar de manera precipitada va ser el periodista. La tècnica infalible d’aquest ofici és contrastar i verificar la informació, saber seleccionar correctament les fonts i detectar si provenen d’un lloc fiable o no.

Posteriorment, Núria Fernández va exposar els principals errors per part de la cadena de televisió i va explicar què hem de fer per no caure en aquests paranys: “Haurien d’haver sospitat d’aquesta web, l’haurien d’haver investigat i s’haurien d’haver fixat en aspectes com en el contingut de la web, com ha estat creada o el temps que té de vida.

Per últim, i donant per finalitzada la sessió, va parlar dels blocs i de les xarxes socials. Va llençar una pregunta al seu públic demanant quants d’ells feien ús d’un bloc o de Twitter. Es va crear un ambient de broma quan una veu entre la multitud va contestar dient “jo vaig fer-me un bloc per obligació d’una de les assignatures de la universitat”. Aquí va finalitzar la seva conferència. Però no va voler marxar sense reflexionar sobre el més important que havia dit durant l’hora que va durar la xerrada. Amb l’ajuda de Pepe Rodríguez, professor de la Facultat de Comunicació, i de Miguel Pérez Quintanilla, membre del grup d’investigació del Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB, van acabar de discutir sobre l’ofici i sobre el tractament de les fonts. El més important és que el periodista sigui capaç d’avaluar la informació que se li ofereix via online. Tant als blocs com a les xarxes socials és molt fàcil que es creïn perfils falsos, i un periodista els ha de saber distingir. No es pot publicar res si abans no ha estat verificat i contrastat.

"Espantar fantasmes"



Begoña Odriozola durant la conferència a la UAB



Els periodistes constantment han d’estar en contacte amb altres persones, persones que ens han de servir com a font d’informació per guarnir i donar credibilitat a la nostra notícia. Però, compte! Com sabem que aquella persona ens està explicant la veritat? Com l’hem de tractar per tal que ens expliqui allò que volem saber? Aquestes i moltes d’altres preguntes són les que s’han formulat avui a la conferència “Perfiles de personalidad y fuentes: incidencia de la personalidad en el contacto, los relatos obtenidos y su credibilidad”, protagonitzada per Begoña Odriozola, psicòloga especialista en traumes i situacions complicades o d’emergència.

Odriozola, amb l’ajuda de Pepe Rodríguez, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona, han volgut ensenyar petits trucs al públic, estudiants de periodisme, perquè puguin aconseguir testimonis fiables en situacions d’emergència. Com tractar amb una persona que ha patit un accident crític per tal que ens expliqui els fets ocorreguts sense traumatitzar-la?

La psicòloga, a l’inici de la conferència s’ha mostrat tímida però poc després ha connectat amb els estudiants i s’ha tornat més esbojarrada. Fen broma ha explicat que molts cops la seva feina és “espantar als periodistes” per tal que no molestin a les víctimes. Per això ella ha estat la més indicada per parlar sobre com ens podem acostar i com hem de tractar a una persona que ha patit un trauma.

Davant d’una situació complicada la psicòloga ha explicat alguns principis bàsics que s’han de seguir per aconseguir la màxima informació Cal captar les dades rellevants fixant-nos en la comunicació no verbal del testimoni i escoltant tot el que diu. També s’ha d’intentar que la persona disminueixi l’ansietat i així millora la seva confiança cap al periodista.

Ha recalcat la importància dels deu primers minuts on el periodista protagonitza una mena de pre-escalfament i intenta contactar amb la víctima. Un periodista mai disposa de gaire temps per elaborar qualsevol peça periodística. És per això que molts periodistes creuen que aquests deu minuts són una pèrdua de temps. Però és tot el contrari ja que d’aquesta manera acabaràs tenint un gran titular perquè aconseguiràs més complicitat amb la teva font. La psicòloga ha remarcat: “perdem deu minuts però guanyem una entrevista”.

A continuació, i davant l’expectació del públic, la psicòloga ha explicat els diferents perfils de testimonis que ens podem trobar. Els histriònics, aquells que es creuen el centre del món; els narcisistes, persones amb complex de superioritat i molt competitives; els obsessius, que necessiten tenir tot molt controlat i ordenat a la seva manera; i els paranoides, persones desconfiades que sovint t’expliquen una història perfectament creïble i molt estructurada que resulta ser una farsa.

És per això que en Pepe Rodríguez ha volgut finalitzar l’acte fent un incís important i recordant que quan la noticia va a buscar al periodista allò és menys fiable.

La xerrada, que va començar amb puntualitat i va durar entorn a una hora, va servir perquè els futurs periodistes tinguessin una idea de com tractar amb persones que han viscut situacions difícils per tal d’elaborar una notícia periodística amb el màxim rigor possible.

Miguel Ángel Escobar: “A qui convertiríem en la nostra font?”



M. A. Escobar



Ahir dijous 22 de setembre es va dur a terme la conferència “L’ús de fonts personals en el periodisme actual” de M. A Escobar, professor en l’àmbit periodístic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Escobar va ser el portaveu de la conferència que primerament havia de dirigir Ramón Miravitllas, professor de la facultat.

Els oients de la xerrada eren els futurs comunicadors que ara cursen el segon curs del grau de periodisme a la UAB. A l’aula Magna, la sala de conferències de la Facultat de ciències de la comunicació, hi havia al voltant d’unes dues-centes persones, tots ells estudiants.

Pepe Rodríguez, docent de la facultat, va ser l’encarregat de presentar i donar peu a la tertúlia d’Escobar. Escobar va començar parlant d’un cas hipotètic de cobertura mediàtica del moviment 15M dels indignats. Va proposar a tots els seus alumnes una petita reflexió: “què faríeu si us arribes un teletip un diumenge, quan la redacció està pràcticament buida, informant-vos de la convocatòria d’una manifestació de la qual no en sabem el motiu exacte?”. Plantejava: “Buscaríeu informació? On aniríeu? A qui li posaríeu el micròfon a davant? A qui convertiríeu en la vostre font?”

Aquest és un repte amb el que es troben molts periodistes quan han de construir de cero una noticia. El professor va intentar que els seus alumnes aprenguessin a fer front una situació d’aquest calibre.

M. A. Escobar: “Un cop al lloc de la convocatòria, a plaça Catalunya, trobaríem un munt de gent cridant: “Democràcia Real ja!”. Observaríem l’ambient i veuríem a gent que parla, d’altres que criden amb un megàfon, altres que enlairen grans pancartes; i tot això, amb la presència de la policia.” “Els teus ulls van a mil per hora, tot és nou, tot és noticia però per on començar?” –llençava aquesta pregunta a l’alumnat, tot i no obtenir gaires respostes-. Escobar va projectar a la pantalla la recepta màgica per solucionar aquests reptes. El primer que cal fer és documentar-se ràpidament via Internet i construir una hipòtesi de treball, abans de marxar cap al lloc dels fets. Després, i un cop allà, cal escollir les possibles fonts que després considerarem vàlides o no. És necessari formar part de la manifestació i saber què passa i què es diu de primera mà.

Els mitjans de comunicació són els encarregats de fer saber què està passant, sempre donant la màxima informació possible. És important fer una investigació fiable i acurada de les nostres fonts ja que els mitjans de comunicació són un model de referència i un error es pot pagar molt car.