Entrevista a Albert Om

“El meu hobby és el periodisme, no sé quan treballo i quan no”

En un pis molt il·luminat, amb decoració moderna i minimalista de l’Eixample, ens trobem amb Albert Om a la seva productora, Dies Tontos. Ens condueixen cap a una sala d’estar, amb dos sofàs blancs i una televisió. Ens crida l’atenció una mena de catifa amb el logo d’El Club. El periodista i presentador televisiu de TV3, Albert Om, entra amb un somriure i ens presentem. Ens asseiem en els còmodes sofàs i comença l’entrevista.

 - Com és Albert Om?

-Curiós i irònic o escèptic. Curiós perquè jo crec que sense curiositat no hi ha periodisme i irònic o escèptic perquè és una manera de veure el món.

- Com és el teu dia a dia?

- Depèn, és molt divers. Durant deu anys, entre RAC1 i TV3 vaig estar fent un programa  diari al matí o a la tarda i ja sabia el que havia de fer. I ara depèn si tenim les gravacions d’El Convidat, a vegades tenim el cap de setmana sencer de rodatge, o puc tenir un dia de festa entre setmana…

- Periodista; per vocació o va ser una decisió que sorgí d’inesperat?

- Ho tenia molt clar des de petit, jo llegia més diaris que no pas “tebeus”. Tenia molta curiositat per saber què li passava a l’altra gent, descobrir coses i persones noves. Ma mare explica que jo de petit anava amb un micròfon fent entrevistes als amics. (riu)

-Explica’ns el teu inicis.

- Vaig començar a fer periodisme l’any 83. Amb 17 anys ja treballava a Radio Taradell, que és la ràdio del meu poble, i a El 9 nou, el diari comarcal de Vic. Més tard, vaig entrar a El Terrat. És a partir d’aquí quan surto a la tele per primer cop al programa Malalts de tele. Fa 27 o 28 anys que em dedico al periodisme i he tingut la sort de poder fer coses de premsa, de ràdio o de televisió.

-Veient la seva trajectòria, podria quedar-se amb algun mitjà concret?

- No ho sé; la gràcia és anar canviant. Jo m’observo després dels anys i dic: “Òstia, quina sort perquè he pogut viure dels diferents mitjans.” El periodisme es tracta d’una cursa de fons: has d’estar molts anys en aquesta professió sense tenir pressa.

“He tingut la sort de poder fer coses de premsa, de ràdio i de televisió”

‎- El programa televisiu Jo vull ser s’assembla molt al format d’El Convidat. Va utilitzar-ho com a font d’inspiració?

-No. Jo vull ser era un programa de plató, però sí tenen en comú el fet d’acostar-se, mirar altres vides per acabar qüestionant-te  la teva. Quan jo faig El Convidat, veig una manera de viure, de pensar i fer, que jo em pregunto com visc, què penso i què faig.

-El programa intentava arrencar el “Jo vull ser com ell/a”. Qui voldria ser vostè?

- Jo estic molt bé sent qui sóc. (riu) Sí que és inevitable que quan t’acostes molt a una persona, sempre trobes alguna cosa que t’agradaria tenir tu. Per exemple, un d’Els Convidats que vam fer, quan passejàvem pels carrers de Barcelona, mirava molt als edificis. Aquella persona, que no era catalana, m’ensenyava coses de Barcelona que jo no havia vist mai. Sempre trobes coses que pots aplicar a la teva vida.

 -Vas passar de fer Malalts de tele treballant d’actor secundari a “El Club” com a presentador principal. Quina repercussió va tenir per vostè?

- Tot i així, Malalts de Tele també va tenir molta repercussió tot i que El Club el dirigís i presentés jo. Jo, en aquell temps, feia de guionista dels programes d’Andreu Buenafuente. Més tard, l’Andreu em proposà fer una secció a Malalts de tele. M’ho vaig haver de pensar molt, però ho vaig acceptar.  És important calibrar que la tele és un amplificador de les coses bones i de les dolentes; quan una cosa està bé, la tele ho amplifica i quan una cosa va malament, també. En tot cas, jo no he viscut mai de forma traumàtica o no m’ha canviat la meva forma de ser pel meu nivell de fama.

-Abans de fer El Club, li van oferir fer Els Matins i les nits de TV3, però es va negar. Doncs, per què acceptà un programa com El Club on tenia el repte de substituir a Julia Otero?

-És qüestió de prendre decisions a la vida. Crec que hem de fer les coses que ens vinguin de gust i que ens veiem capacitats per fer-les. Jo no sempre m’he vist preparat per algunes de les coses que ara sí he fet.

-Quin era l’objectiu d’El Club?

- El Club era una barreja entre periodisme i entreteniment, on era molt important l’ambient i el to que tenia. Era un programa que no vivia de l’actualitat pura i dura dels matins; al ser a la tarda, ens podíem permetre parlar de les coses no tan importants però que també ens afecten molt.

-Per què 1.000 programes i no allargar-ho més?

-Et sembla poc?

-Tenint l’èxit que tenia…

-Perquè són cicles vitals. Sempre val més parar abans que no es cansi la gent. Jo vaig notar que allò era una etapa que s’havia d’acabar. A partir del 2009 vaig parar i he pogut fer altres coses: El Convidat, documental d’ETA…

-Quin és el millor record que tens d’El Club?

- Valoro molt les converses amb gent com Eduard Punset; el Doctor Dexeus o l’entrevista amb Quintero, que ha fet moltes entrevistes però no en dóna gaires. Però si m’he de quedar amb una, escullo una entrevista a una dona anònima del públic. 5 minuts abans de començar el programa em vaig quedar sense convidat i vam estar parlant mitja hora sobre la seva vida.

-Pepe Rubianes ha estat un convidat habitual en els teus programes. L’esclat arribà amb la pregunta sobre “L’unitat d’Espanya”. Pensava que tindria tanta polèmica?

-Crec que va començar molt malament i va acabar pitjor. I per respecte a Rubianes, no cal donar-li més voltes de les que va tenir en aquell moment. El Pepe ho va passar molt malament per culpa d’una gent que ni havia vist allò ni tenia cap interès en entendre’l.

“Volia deixar de fer plató i centrar-me en el que més m’agrada: la conversa”

- Considerem que El Convidat és un programa molt personal, d’autor. De qui va ser la idea principal?

-D’en Francesc Escribano i meva.  La proposta neix de dues coses: volia deixar de fer plató i centrar-me en el que més m’agrada: la conversa.

- Realment passaves 48 hores a casa de la persona?

-Sí, 36 diguem-ne. Des de dissabte al matí, fins diumenge a la tarda. És una experiència fantàstica, molt personal on la importància del programa recau en l’amfitrió que em convida i t’obre les portes de la seva vida. El problema no és ensenyar la casa si no ensenyar-te a tu mateix.

-Com decidíeu el personatge a entrevistar?

-De la mateixa manera que vosaltres m’heu escollit a mi. El que intento és que sempre hi hagi uns valors que transmetre, que no tots els personatges siguin iguals i  no expliquin el mateix.

-Deixaries que un periodista entrés a casa teva durant 48 hores?

Depèn de qui fos i de la confiança que tingués amb ell. Aquest programa es basa molt en la confiança. I amb vosaltres m’ho estic pensant… (riu)

-Per entrevistar a Antoni Bassas vas viatjar fins a Washington, t’agrada viatjar?

-Sí, m’agrada molt viatjar. Encara que per aquest programa no és imprescindible. És més un viatge al voltant de la persona i no a una ciutat concreta.

-Quin lloc ens recomanaries?

- L’altre dia em vaig perdre a estació de Sants, que és com un món. Recomanaria a tothom que vagi a qualsevol lloc públic, com per exemple un jutjat o a un cementiri. Tot això són realitats i viatges diferents que tens al costat de casa.

-Quin ha estat per vostè el millor personatge d’El Convidat?

-Això no t’ho diré! Sinó quedaré malament amb els altres! (riu). Estem contents de tots, però va ser molt especial amb Mossèn Ballarín. Inclús, quan es va emetre el programa vam tornar a anar a casa seva a veure’l junts.

-Què en penses de la teva imitació a Polònia?

M’agrada més el programa que la imitació. Crec que Polònia és un programa sensacional. Quan veus la imitació penses “Òstres, aquest sóc jo?”.  En aquests tipus de programes ens veiem com en un mirall deformat. En el fons, sí que hi ha alguna cosa nostra en el personatge.

-Com va sorgir l’Ara?

La idea va sorgir d’un grup de periodistes d’entre 40 i 50 anys, com és el director Carles Capdevila, Toni Soler o jo mateix. Ens va semblar que era un bon moment per expressar la nostra manera de veure el món a través de la premsa. L’objectiu era crear una marca, que és la marca ARA, un diari que té versió en paper i en suport digital. És apassionant, i jo personalment estic aprenent molt.

-Fa poc vam veure a  TV3 ETA a la ciutat dels sants. Quines reaccions ha tingut aquest reportatge?

- Va tenir crítiques molt bones, va ser un documental on el que m’interessava era poder parlar de com vam reaccionar els catalans quan ETA va atemptar a casa nostra.

 

-A qui li agradaria entrevistar que encara no ho ha fet?

- M’agradaria accedir a llocs que no accedim normalment. Per exemple, m’agradaria explicar la història d’una periodista que deixa de ser periodista per passar a ser princesa, la reina d’Espanya. Jo penso que quan neixes periodista, mors periodista.

 -A qui li agradaria poder entrevistar si encara fos viu?

M’hagués agradat molt fer El Convidat amb Pepe Rubianes. Ens ho passaríem molt bé i segurament a la gent li agradaria molt.

“M’agrada molt treballar al meu país i amb la meva llengua. Jo crec que ho faig més bé aquí que no pas ho faria fora”

-La pitjor anècdota que t’ha passat davant del públic és…

- Una vegada una dona del públic es va desmaiar en directe. El problema era que jo l’estava veient però l’espectador no. Quan el públic va veure com la dona queia en rodó es van aixecar i em va mirar amb cara sorpresa perquè jo no feia res perquè havia de seguir amb el programa.

-Considera que li queda alguna cosa per fer en el món del periodisme?

- Em queden moltes coses però no sé quines són i si les faré mai. La vida m’ha anat portant a llocs que  no m’esperava. No sé que em depararà el futur.

-Sempre l’hem vist a mitjans de comunicació catalans. No s’ha plantejat mai sortir de Catalunya?

- No. M’agrada molt treballar al meu país i amb la meva llengua. Jo crec que ho faig més bé aquí que no pas ho faria fora. Em costaria molt més i estaria més insegur.

-Què en penses de Divendres, el programa que t’ha substituït a les tardes?

- Les vegades que hi he anat m’han tractat molt bé. Desitjo que el vagi fenomenal i que  durin tants anys com els faci feliços el programa.

-Televisió pública o privada? I perquè?

- M’agradaria molt que hi hagués una televisió privada a Catalunya. Apart de la televisió pública, com és TV3 referent durant molts anys,  desitjaria que hi hagués una televisió privada que disputi la competència a TV3 i que aposti per gent d’aquí.

-Quin són els teus projectes més propers?

- Actualment estem gravant la segona temporada d’El Convidat.

 ___________________________________________________

RADIOGRAFIA

Virtut: la puntualitat.

Defecte: l’autoexigència portada fins al límit

Llibre: Els Castellans – Jordi Puntí

Escriptor: Quim Monzó

Cançó: Versió de l’Hallelujah de Rufus Wainwright

Grup de música: Antònia Font

Pel·lícula preferida: Qualsevol del Billy Wilder

Periodista: Toni Soler

No suportes: la gent que no és exigent en sí mateixa.

Hobby: el periodisme.

Ciutat per viure: Londres

Equip de futbol: Barça

Final Barça – Madrid: 3-2

Una pregunta que no t’hagin fet mai: “Quan et retires?”

___________________________________________________