Entrevista a l'actriu Mercè Llorens

“M’agrada seure en una terrassa i observar durant hores a la gent per preparar els meus personatges”

Asseguda a un bar d’una de les places de Gràcia ens trobem amb Mercè Llorens parlant d’un futur projecte amb el seu amic Chumu. Vestida de forma natural i sencilla ens rep alegre, com si fóssim velles amigues. Amb una agenda apretada es disculpa pel poc temps que ens pot dedicar mentre pren un suc de taronja natural i s’encén un cigarret. Es sent còmode, i nosaltres amb ella també.

Mercè Llorens a la plaça Rius i Taulet de Barcelona

- Com és Mercè Llorens?

- Una persona normal i corrent. Una persona que busca i que lluita.

- I el teu dia a dia?

- Una bogeria! Jo crec que el millor per ensenyar el meu dia a dia és ensenyar-vos la meva agenda. No sé mai que passarà, tot és com una sorpresa. Hi ha dies que no tinc res a fer i d’altres que no tinc temps ni per respirar, em llevo a les 5 del matí i no paro. Depèn, la meva vida canvia molt si estic treballant, o no. És estressant.

- En la professió d’actriu l’aspecte físic és molt important. Et cuides molt, segueixes alguna dieta,…?

- No em cuido gens ni mica. Fumo i menjo el que em dóna la gana. Per exemple, per una producció portuguesa em vaig haver d’engreixar 5 kilos. I vaig pensar, què passa perquè m’engreixi? Sóc una persona molt activa i això em porta a que desgasti molt.

- Ets partidària de les operacions estètiques?

- En absolut, per mi és una alteració de la bellesa. Per una actriu és essencial expressar i transmetre i si s’opera per corregir algún aspecte físic perd la expressivitat que la caracteritza. Per mi és una incongruència, no ho entenc. A més, qui surt als mitjans de comunicació té el deure moral de donar exemple a la gent.

- Quan vas iniciar-te en el món de la interpretació tenies algun projecte de “vull arribar a ser” o va ser de sorpresa?

- No, però tampoc és de sorpresa perquè estàs   lluitant dia a dia. Jo he començat des de molt a baix, fent figuracions. Llavors no és allò que de cop un dia algú em truqués i m’oferís una pel·lícula o sèrie i ja comencés a treballar. M’he anat marcant reptes i els he anat assolint minimament. Tampoc m’arrisco a tenir un objectiu molt clar perquè la vida canvia constantment i de vegades la decepció pot ser molt gran.

- I com ho has fet amb l’idioma per treballar a aquests altres llocs?

- La pel·lícula on més problemes vaig tenir va ser la que vaig rodar a Portugal. M’enrecordo que els rodatges van començar un dilluns i que no vaig tenir a ningú que m’ajudes amb el portuguès fins quatre dies després. Aleshores, a base de no dormir i d’escoltar el text tota la nit vaig aconseguir fer la pel·lícula sense parlar ni una paraula de portugués. Ara mateix posso-o falá-lo um poquito, não muito mas um poquito se.

- Creus que si no haguessis viscut amb Els Comediants no hauries sigut actriu?

- No ho sé, perquè la vida dóna moltes voltes. El fet de viure des de petita amb els comediants i d’estar sempre als escenaris va ajudar a que en la meva primera figuració em sentís com a casa. Va ser aquest sentiment el que em va donar ganes per continuar.

- Has tingut alguna actriu referent en els teus inicis o a l’hora de treballar?

- No, mai he tingut admiració cap algú, i menys si no el conec; tot i que hi ha actrius que m’agraden. Sóc més de la gent propera, i em nodreixo dels que tinc al voltant. M’agrada seure en una terrassa i observar durant hores a la gent. És una eina que utilitzo moltes vegades a l’hora de preparar-me un personatge. En comptes de ser l’observat, ets l’observador.

- Quines professions t’hauria agradat fer?

- Ui, milions! M’agrada tot, i he fet de tot, aquest és el meu problema. Tot em sembla emocionant i li trobo un repte.

- La Puta y la Ballena va ser la porta per sortir de l’anonimat. Com va ser aquesta experiència?

- Molt dura i molt forta. Va ser la primera pel·lícula de protagonista, era molt jove, tenia 22 anys i, a més, vaig estar sis mesos fora de casa: a Madrid, a la Patagònia i a Buenos Aires. Va ser molt intens, havia d’estar a l’alçada d’actors amb una carrera cinematogràfica impressionant com l’Aitana Sánchez-Gijón. Realment va ser un punt d’inflexió tant a nivell professional com personal. A més, vaig estar ingressada en un hospital, sola, perquè vaig agafar tsetseena, una salmonel·la. La meva família no sabia res, perquè què els hi podia dir? “Estic a un hospital que no hi ha ni fregona a la Patagònia”, s’haguessin posat tots histèrics.

- Quan un actor arriba a la fama sol canviar, en el teu cas, tu canviaries si arribessis a tenir molt d’èxit?

- Hi ha hagut èpoques, per exemple quan vivia a Madrid i feia Hospital Central que jo no podia sortir en lloc perquè tothom em reconeixia, això amb Gavilanes no em passava. Aquest va ser un dels motius pel qual vaig anar a viure a París, perquè era insuportable. A més, sóc molt vergonyosa i aquesta situació t’afecta d’una manera o altra. Però, això a mi no m’ha canviat, segueixo sent qui sóc.

- Has dit que ets vergonyosa però, has sigut  portada d’Interviu.

- Sí. La pregunta que tothom em fa: et penedeixes? Me’n penedeixo però, com que no serveix de res, no ho faig. Ho tornaria a fer? En principi crec que no. Ho vaig fer perquè era un època en que tenia molt poca feina. Un amic meu em va proposar fer una portada d’Interviu, ens pagaven bastants diners als dos. Va ser divertit però quan vaig veure la revista vaig pensar: “Mercè, que he fet?”

- I què van opinar els teus pares?

- Res. Els meus pares són molt hippys en el seu moviment. Surten d’aquella època de repressió absoluta en la que ells es van rebel·lar. Per tant, entenen la meva rebeldia que pugui tenir en un moment determinat perquè ells han sigut així, llavors seria hipòcrita que es posessin en contra.

- T’agrada veure’t a la pantalla?

- No, és com escoltar la teva veu gravada. Com parlo! Que faig! Quin careto! Mira quin cul!

- Què prefereixes el món cinematogràfic, el televisiu o el teatral?

- Tinc ganes de fer teatre, però em fa bastanta por. Fa un temps hagués dit cinema, ara ja no ho se perquè he vist que depèn molt de la gent amb la que treballis. A Gavilanes, per exemple, no m’agradava molt el producte, però estava enamorada de la gent amb la que treballava.

- Amb quin personatge t’has sentit més còmoda interpretant-lo i identificada?

- Amb la Lola de La Puta i la Ballena, un personatge que el descric com una noia que mai es podia posar roba perquè era tan lliure que la roba li apretava.

- I al contrari, el que t’ha costat més?

- Un dels que m’ha costat més ha estat fer el personatge d’esquizofrènica, era molt difícil. El que també em va costar va ser el de Gavilanes, perquè era un tipus de dona que jo no ho sóc gens. Una dona ja feta, més gran que jo.

- La pitjor anècdota o experiència en el món de la interpretació?

- Durant el rodatge de La Puta y la Ballena. Havia de rodar una escena sota l’aigua a 10 metres de profunditat i per poder-la gravar em van lligar a uns ploms que hi havien al fons de la piscina. Jo estava controlada per socorristes per si passava alguna cosa. Tot anava bé fins que a l’hora d’estirar dels arnesos per desenganxar-me dels ploms i sortir a la superfície no podia. Llavors em vaig començar a quedar sense aire. El socorrista va venir per donar-me aire amb la seva bombona però no va prémer el botó correcte i el tub d’oxigen es va omplir d’aigua i vaig començar a empassar-me-la. Al final, entre tres o quatre socorristes van agafar-me a mi i als pesos per pujar-me a la superfície i poder respirar, ja que vaig perdre el coneixement. Aquest va ser el pitjor moment sense cap mena de  dubte.

- Sobre el cinema i l’actualitat… què en penses de la Ley Sinde?

- Penso que ens hem d’adaptar al món d’ara. I el món d’ara existeix amb Internet i les descàrregues, per tant, com que és el mitjà de comunicació més gran que existeix pràcticament avui en dia se  l’ha d’ajudar i no bloquejar. Estic en contra de la prohibició, el vet i la repressió. S’han de buscar altres opcions que no s’estan oferint.

- A tu t’afecta la Ley Sinde?

- En certa manera no, encara que per cada pel·lícula o sèrie que faig cobro uns euros per cada minut que surto. I clar si la gent es descarrega la pel·lícula aquesta petita comissió no la rebo.

- Però has comentat que faràs un curtmetratge…

- Exacte. Però en aquest cas no em perjudica perquè no el faig per guanyar diners. Jo només vull que la gent el miri, i quanta més gent millor. Però si pretengués fer diners amb el meu curtmetratge  si que em perjudicaria.

- Ens pots avançar una mica quin és el nou projecte que tens entre mans amb en Chumu?

- És un curtmetratge que es dirà Animals. El que explica aquest projecte és una cosa molt simple i molt concreta. Les persones no utilitzem tota la nostra consciència, ens comportem moltes vegades com si fóssim animals, al nostre voltant ho podem veure. Tothom diu: “No, és que els humans tenim instints animals”. Pot ser, però jo crec que els humans, comportant-se com animals són més aviat monstres perquè quan un animal mata és per menjar, per protegir-se, en canvi els humans ja ni sabem perquè matem. És com a través del amor, els humans podem trobar aquesta consciència i aquest despertar.

- Quin objectiu tens amb aquest curt?

- És una molt bona pregunta, no en tinc ni idea. Són d’aquelles coses que et criden dins teu però que no saps què són. Doncs és això, tinc una necessitat d’explicar.

- I tens els recursos necessaris? Perquè fer un curtmetratge suposa un gran cost.

- Sí, suposa molt tenir tot l’equip necessari i gent que treballi per mi. Però tenir més de 10 anys de carrera i el fet de que et portis bé amb el teus companys  permet que aquests t’ajudin i s’engresquin amb tu en nous projectes.

- I els teus futurs projectes?

- Tinc ganes de fer teatre amb una amiga, de fer curtmetratges, d’explicar històries més meves. Tinc ganes de colocar-me en un altre lloc en la meva professió. També hi ha televisió, projectes de cine que encara no estàn tancats, una sèrie per Internet amb una amiga, que és directora i actriu. Tinc 10.000 fronts oberts i cap direcció clara.

________________________________________________________

RADIOGRAFIA

Llibre: La Comunicación No Verbal, de Flora Davies

Autor: John Irving o Orson Scoot Card

Actriu: Elena Anaya

Pel·lícula: La vida es bella

Cantant: Bob Marley

No suportes…: La intransigència

Vici: Fumar i menjar xocolata

Virtut: La bondat

Defecte: La impaciència

Somni: Morir veient que el món canvia a millor

Hobby: Horticultura

Plat preferit: Els macarrons de l’àvia

Una pregunta que no t’hagin fet mai: Què t’agradaria ser de gran?

________________________________________________________________

Patrícia Rubio, Jennifer Rodríguez, Mercè Llorens, Alba Rodríguez, Clàudia Vigueras i Laura Rubio

Entrevista a Albert Om

“El meu hobby és el periodisme, no sé quan treballo i quan no”

En un pis molt il·luminat, amb decoració moderna i minimalista de l’Eixample, ens trobem amb Albert Om a la seva productora, Dies Tontos. Ens condueixen cap a una sala d’estar, amb dos sofàs blancs i una televisió. Ens crida l’atenció una mena de catifa amb el logo d’El Club. El periodista i presentador televisiu de TV3, Albert Om, entra amb un somriure i ens presentem. Ens asseiem en els còmodes sofàs i comença l’entrevista.

 - Com és Albert Om?

-Curiós i irònic o escèptic. Curiós perquè jo crec que sense curiositat no hi ha periodisme i irònic o escèptic perquè és una manera de veure el món.

- Com és el teu dia a dia?

- Depèn, és molt divers. Durant deu anys, entre RAC1 i TV3 vaig estar fent un programa  diari al matí o a la tarda i ja sabia el que havia de fer. I ara depèn si tenim les gravacions d’El Convidat, a vegades tenim el cap de setmana sencer de rodatge, o puc tenir un dia de festa entre setmana…

- Periodista; per vocació o va ser una decisió que sorgí d’inesperat?

- Ho tenia molt clar des de petit, jo llegia més diaris que no pas “tebeus”. Tenia molta curiositat per saber què li passava a l’altra gent, descobrir coses i persones noves. Ma mare explica que jo de petit anava amb un micròfon fent entrevistes als amics. (riu)

-Explica’ns el teu inicis.

- Vaig començar a fer periodisme l’any 83. Amb 17 anys ja treballava a Radio Taradell, que és la ràdio del meu poble, i a El 9 nou, el diari comarcal de Vic. Més tard, vaig entrar a El Terrat. És a partir d’aquí quan surto a la tele per primer cop al programa Malalts de tele. Fa 27 o 28 anys que em dedico al periodisme i he tingut la sort de poder fer coses de premsa, de ràdio o de televisió.

-Veient la seva trajectòria, podria quedar-se amb algun mitjà concret?

- No ho sé; la gràcia és anar canviant. Jo m’observo després dels anys i dic: “Òstia, quina sort perquè he pogut viure dels diferents mitjans.” El periodisme es tracta d’una cursa de fons: has d’estar molts anys en aquesta professió sense tenir pressa.

“He tingut la sort de poder fer coses de premsa, de ràdio i de televisió”

‎- El programa televisiu Jo vull ser s’assembla molt al format d’El Convidat. Va utilitzar-ho com a font d’inspiració?

-No. Jo vull ser era un programa de plató, però sí tenen en comú el fet d’acostar-se, mirar altres vides per acabar qüestionant-te  la teva. Quan jo faig El Convidat, veig una manera de viure, de pensar i fer, que jo em pregunto com visc, què penso i què faig.

-El programa intentava arrencar el “Jo vull ser com ell/a”. Qui voldria ser vostè?

- Jo estic molt bé sent qui sóc. (riu) Sí que és inevitable que quan t’acostes molt a una persona, sempre trobes alguna cosa que t’agradaria tenir tu. Per exemple, un d’Els Convidats que vam fer, quan passejàvem pels carrers de Barcelona, mirava molt als edificis. Aquella persona, que no era catalana, m’ensenyava coses de Barcelona que jo no havia vist mai. Sempre trobes coses que pots aplicar a la teva vida.

 -Vas passar de fer Malalts de tele treballant d’actor secundari a “El Club” com a presentador principal. Quina repercussió va tenir per vostè?

- Tot i així, Malalts de Tele també va tenir molta repercussió tot i que El Club el dirigís i presentés jo. Jo, en aquell temps, feia de guionista dels programes d’Andreu Buenafuente. Més tard, l’Andreu em proposà fer una secció a Malalts de tele. M’ho vaig haver de pensar molt, però ho vaig acceptar.  És important calibrar que la tele és un amplificador de les coses bones i de les dolentes; quan una cosa està bé, la tele ho amplifica i quan una cosa va malament, també. En tot cas, jo no he viscut mai de forma traumàtica o no m’ha canviat la meva forma de ser pel meu nivell de fama.

-Abans de fer El Club, li van oferir fer Els Matins i les nits de TV3, però es va negar. Doncs, per què acceptà un programa com El Club on tenia el repte de substituir a Julia Otero?

-És qüestió de prendre decisions a la vida. Crec que hem de fer les coses que ens vinguin de gust i que ens veiem capacitats per fer-les. Jo no sempre m’he vist preparat per algunes de les coses que ara sí he fet.

-Quin era l’objectiu d’El Club?

- El Club era una barreja entre periodisme i entreteniment, on era molt important l’ambient i el to que tenia. Era un programa que no vivia de l’actualitat pura i dura dels matins; al ser a la tarda, ens podíem permetre parlar de les coses no tan importants però que també ens afecten molt.

-Per què 1.000 programes i no allargar-ho més?

-Et sembla poc?

-Tenint l’èxit que tenia…

-Perquè són cicles vitals. Sempre val més parar abans que no es cansi la gent. Jo vaig notar que allò era una etapa que s’havia d’acabar. A partir del 2009 vaig parar i he pogut fer altres coses: El Convidat, documental d’ETA…

-Quin és el millor record que tens d’El Club?

- Valoro molt les converses amb gent com Eduard Punset; el Doctor Dexeus o l’entrevista amb Quintero, que ha fet moltes entrevistes però no en dóna gaires. Però si m’he de quedar amb una, escullo una entrevista a una dona anònima del públic. 5 minuts abans de començar el programa em vaig quedar sense convidat i vam estar parlant mitja hora sobre la seva vida.

-Pepe Rubianes ha estat un convidat habitual en els teus programes. L’esclat arribà amb la pregunta sobre “L’unitat d’Espanya”. Pensava que tindria tanta polèmica?

-Crec que va començar molt malament i va acabar pitjor. I per respecte a Rubianes, no cal donar-li més voltes de les que va tenir en aquell moment. El Pepe ho va passar molt malament per culpa d’una gent que ni havia vist allò ni tenia cap interès en entendre’l.

“Volia deixar de fer plató i centrar-me en el que més m’agrada: la conversa”

- Considerem que El Convidat és un programa molt personal, d’autor. De qui va ser la idea principal?

-D’en Francesc Escribano i meva.  La proposta neix de dues coses: volia deixar de fer plató i centrar-me en el que més m’agrada: la conversa.

- Realment passaves 48 hores a casa de la persona?

-Sí, 36 diguem-ne. Des de dissabte al matí, fins diumenge a la tarda. És una experiència fantàstica, molt personal on la importància del programa recau en l’amfitrió que em convida i t’obre les portes de la seva vida. El problema no és ensenyar la casa si no ensenyar-te a tu mateix.

-Com decidíeu el personatge a entrevistar?

-De la mateixa manera que vosaltres m’heu escollit a mi. El que intento és que sempre hi hagi uns valors que transmetre, que no tots els personatges siguin iguals i  no expliquin el mateix.

-Deixaries que un periodista entrés a casa teva durant 48 hores?

Depèn de qui fos i de la confiança que tingués amb ell. Aquest programa es basa molt en la confiança. I amb vosaltres m’ho estic pensant… (riu)

-Per entrevistar a Antoni Bassas vas viatjar fins a Washington, t’agrada viatjar?

-Sí, m’agrada molt viatjar. Encara que per aquest programa no és imprescindible. És més un viatge al voltant de la persona i no a una ciutat concreta.

-Quin lloc ens recomanaries?

- L’altre dia em vaig perdre a estació de Sants, que és com un món. Recomanaria a tothom que vagi a qualsevol lloc públic, com per exemple un jutjat o a un cementiri. Tot això són realitats i viatges diferents que tens al costat de casa.

-Quin ha estat per vostè el millor personatge d’El Convidat?

-Això no t’ho diré! Sinó quedaré malament amb els altres! (riu). Estem contents de tots, però va ser molt especial amb Mossèn Ballarín. Inclús, quan es va emetre el programa vam tornar a anar a casa seva a veure’l junts.

-Què en penses de la teva imitació a Polònia?

M’agrada més el programa que la imitació. Crec que Polònia és un programa sensacional. Quan veus la imitació penses “Òstres, aquest sóc jo?”.  En aquests tipus de programes ens veiem com en un mirall deformat. En el fons, sí que hi ha alguna cosa nostra en el personatge.

-Com va sorgir l’Ara?

La idea va sorgir d’un grup de periodistes d’entre 40 i 50 anys, com és el director Carles Capdevila, Toni Soler o jo mateix. Ens va semblar que era un bon moment per expressar la nostra manera de veure el món a través de la premsa. L’objectiu era crear una marca, que és la marca ARA, un diari que té versió en paper i en suport digital. És apassionant, i jo personalment estic aprenent molt.

-Fa poc vam veure a  TV3 ETA a la ciutat dels sants. Quines reaccions ha tingut aquest reportatge?

- Va tenir crítiques molt bones, va ser un documental on el que m’interessava era poder parlar de com vam reaccionar els catalans quan ETA va atemptar a casa nostra.

 

-A qui li agradaria entrevistar que encara no ho ha fet?

- M’agradaria accedir a llocs que no accedim normalment. Per exemple, m’agradaria explicar la història d’una periodista que deixa de ser periodista per passar a ser princesa, la reina d’Espanya. Jo penso que quan neixes periodista, mors periodista.

 -A qui li agradaria poder entrevistar si encara fos viu?

M’hagués agradat molt fer El Convidat amb Pepe Rubianes. Ens ho passaríem molt bé i segurament a la gent li agradaria molt.

“M’agrada molt treballar al meu país i amb la meva llengua. Jo crec que ho faig més bé aquí que no pas ho faria fora”

-La pitjor anècdota que t’ha passat davant del públic és…

- Una vegada una dona del públic es va desmaiar en directe. El problema era que jo l’estava veient però l’espectador no. Quan el públic va veure com la dona queia en rodó es van aixecar i em va mirar amb cara sorpresa perquè jo no feia res perquè havia de seguir amb el programa.

-Considera que li queda alguna cosa per fer en el món del periodisme?

- Em queden moltes coses però no sé quines són i si les faré mai. La vida m’ha anat portant a llocs que  no m’esperava. No sé que em depararà el futur.

-Sempre l’hem vist a mitjans de comunicació catalans. No s’ha plantejat mai sortir de Catalunya?

- No. M’agrada molt treballar al meu país i amb la meva llengua. Jo crec que ho faig més bé aquí que no pas ho faria fora. Em costaria molt més i estaria més insegur.

-Què en penses de Divendres, el programa que t’ha substituït a les tardes?

- Les vegades que hi he anat m’han tractat molt bé. Desitjo que el vagi fenomenal i que  durin tants anys com els faci feliços el programa.

-Televisió pública o privada? I perquè?

- M’agradaria molt que hi hagués una televisió privada a Catalunya. Apart de la televisió pública, com és TV3 referent durant molts anys,  desitjaria que hi hagués una televisió privada que disputi la competència a TV3 i que aposti per gent d’aquí.

-Quin són els teus projectes més propers?

- Actualment estem gravant la segona temporada d’El Convidat.

 ___________________________________________________

RADIOGRAFIA

Virtut: la puntualitat.

Defecte: l’autoexigència portada fins al límit

Llibre: Els Castellans – Jordi Puntí

Escriptor: Quim Monzó

Cançó: Versió de l’Hallelujah de Rufus Wainwright

Grup de música: Antònia Font

Pel·lícula preferida: Qualsevol del Billy Wilder

Periodista: Toni Soler

No suportes: la gent que no és exigent en sí mateixa.

Hobby: el periodisme.

Ciutat per viure: Londres

Equip de futbol: Barça

Final Barça – Madrid: 3-2

Una pregunta que no t’hagin fet mai: “Quan et retires?”

___________________________________________________

Entrevista a Félix Balanzó, profesor de la UAB licenciado en Filología y Letras

 Félix Balanzó: "La gente viciosa como yo somos felices trabajando"

Félix Balanzó Guerendiain es licenciado en Filología y Letras por la Universidad de Barcelona. Con una “infancia difusa” y una vida llena de anécdotas circenses nos relata su vida en la Universidad Autónoma de Bellaterra, donde imparte, en la actualidad, clases de castellano desde hace más de 30 años.

Félix Balanzó. Entrada FCC-UAB

¿Dónde y cuándo nació?

Exactamente no sé dónde ni cuándo nací. Sé que soy muy viejo pero no me consta ninguna fecha o lugar porque mis padres eran de una compañía de circo y prácticamente hasta la adolescencia estuve yendo por el sur de Francia y por toda España, por tanto, mi educación es completamente nebulosa y difusa. Obviamente, tengo DNI y pone mi origen, pero es mentira, mis padres me lo tuvieron que hacer para rellenar y cumplir los papeles.

¿Qué ideología tiene usted?

Marx decía que no hay que tener ideologías, que lo importante es la teoría. Yo tendría una teoría si creyera en la ciencia pero como no creo en la ciencia no tengo ninguna teoría.

¿Qué nivel de estudios tiene usted?

Tengo estudios de grado superior y la carrera de filología y letras en la Universidad de Barcelona. Aunque estoy en la UAB, como anomalía, gracias al cupo que se hizo en los años 70 para gente marginal.

¿Cómo llego usted a la UAB?

Al acabar la educación superior, que me fue de aquella manera, llegué a la universidad. En aquel momento era bastante fácil entrar en la universidad mediante el soborno. Yo tenía 27 años, era viejo. Entonces, acabé la carrera de filología en Barcelona, bueno, entonces era de filología y letras, una especie de mezcla como el gazpacho del conocimiento.

¿Cuántos años lleva usted siendo profesor?

He perdido la cuenta, pero creo que son más de treinta. Yo sólo me limito a ir repitiendo lo mismo curso tras curso, ya está.

¿Siempre se ha dedicado a ser profesor de lengua castellana?

Sí, siempre he hecho la misma asignatura. El primer día me la aprendí y la voy repitiendo como ya os he dicho. Es decir, tú te aprendes un temario que dar y una manera de hacer y lo vas repitiendo año tras año; igual que el rosario. Ahora con el plan Boloña, se han retirado algunas de las cuentas del rosario y ya está.

¿Le gustaría cambiar de materia?

No, no, que va. Una vez que me aprendí la materia ya está. Lo malo sería tener que aprender muchas cosas, pero ya no tengo que aprender nada, me lo sé muy bien. A lo largo de tantos años he podido comprobar que se puede repetir palabra por palabra lo mismo que hice desde el primer día de clase. Está tan repetido que no hace falta estudiar más. Hay gente que se mata a estudiar.

En un futuro, cuando se jubile, ¿qué le gustaría hacer?

Yo quiero seguir con esta profesión el máximo tiempo que pueda y me dejen. Yo iré tirando y tirando. Y ahora, como los burócratas y los políticos están muy distraídos con la jubilación y esas cosas, la gente viciosa del trabajo como yo, podemos seguir siendo felices con nuestro trabajo.

¿Qué opina de la UAB desde el punto de vista académico?

Supongo que no quiero que me abran un expediente por lo que hay cosas que es mucho mejor no comentarlas. Estamos en una época que es mucho mejor callar, silbar tranquilamente y tatuarse “no digas nada” en la nariz para vérselo siempre.

Entonces, ¿no estás de acuerdo con la organización y la dirección de la UAB?

Es mejor no decir nada. Estoy a favor y en contra, tanto en un sentido, como en otro. De este modo, conseguiré tener la mitad de la gente en contra tanto diga una cosa o diga otra. Al fin y al cabo es lo que toca; la postmodernidad en bandeja.

Antes ha comentado que vivió marginado en su infancia, ¿se ha sentido marginado en la UAB?

¿Marginado? ¡Por favor! ¡Si aquí me quieren mucho! Justamente por mi pasado. Ha sido una de mis cartas de presentación a la hora de dar una conferencia. Siempre me han presentado como: Félix Balanzó de antepasados circenses. Es fabuloso.- ¿La relación con los compañeros de trabajo es buena?- Sí, pero últimamente ya no tan buena, porque ya no huelen. Antes cuando olían, en tiempos antiguos se olía más, y olían a reminiscencias animales que me recordaban a mi adolescencia, me sentía mejor. Ahora no, todos van con desodorante. Con desodorantes ideológicos, me refiero.

Muchas gracias por concedernos estos minutos.

Gracias a vosotros. Quedo a vuestra entera disposición para lo que necesitéis